inspiracions I

Un poema...

Son el invento más conmovedor del mundo,
el más fuerte y un poco temible,
porque se agarran a la vida,
quieren estar incondicionalmente a su servicio
y serle fiel en cada juego que se exige de ellos,
por más cruel que sea.
Con la misma habilidad esquivan los tiros de los asesinos
en las fabelas brasileñas
y eligen en el supermercado su helado preferido;
con la misma presencia de ánimo prometen a sus amos
que producirán aún más tejas de barro insalubre, caliente,
y dan las gracias a sus padres por su nuevo modelo de Barbie
tan completo y cursi
y por eso hasta podríamos reprocharles un poco de hipocresía,
si no supiéramos que no son más que sus
tremendas ganas de vivir
lo que los hace tan fuertes
que ningún poder es capaz de arrancarlos del mundo,
y este también podría ser el máximo reproche
si no fueran los únicos, y sin ellos el vacío,
como antes del principio del mundo.

Alohd Ihan

Contrastos. Tot i que no em sento capacitada per jutjar nens d'indrets llunyans, simplement perquè no conec les seves realitats i escrigués el que escrigués mancaria de realisme i de tot. Com puc fer-me a la idea del que poden arribar a sentir nens i nenes de Bangla-Desh, per exemple, tancats en fàbriques durant hores seguides i en condicions pèssimes elaborant pilotes, bambes o peces de roba per altres nens occidentals? O de nenes nigerianes que no van a l'escola perquè han de passar-se el matí carregant garrafes d'aigua i omplir-les al riu més proper que està a 10 km? O nens jugant a futbol descalços enmig de les favel·les brasileres? O nens i nenes de només 5 anys fent de pastors i conduint ramats pels deserts andins? O simplement nens i nenes catalans famílies dels quals no poden alimentar-los adequadament ni pagar l'habitatge on viuen ni recolzar els fills amb els deures escolars. Mil històries diferents. Nens. Nenes. Infants. Desvalguts però lluitadors, aferrats a la vida. El futur. El millor invent de la humanitat...

~ ~ ~

...i una pel·lícula. Diarios de la calle. D'una professora que creu en el canvi. Una classe de 20 alumnes d'un barri de Califòrnia, Estats Units, procedents de diferents països, fills de segones i terceres generacions d'immigrants, de cultures diferents, de "tribus" i bandes diferents, fins i tot oposades. Adolescents sense cap motivació per l'escola i els estudis, joves "del carrer", els anomenats conflictius, de famílies desestructurades. Joves que saben quan surten de casa però no si tornaran. Context socioeconòmic i familiar difícil, embolics i conflictes com a plat del dia, tirotejos, desconfiança entre els uns i els altres, irrespectusos...Què facil és descriure aquests col·lectius, n'hem sentit moltes vegades a parlar, a sociòlegs, a educadors, a estadístics, fins i tot a polítics. Però què complicat oferir-los un context menys hostil, trobar solucions, donar-los respostes, arribar al seu terreny. Ajudar-los i ajudar a la societat, també. 

Doncs bé, la pel·lícula és un exemple del poder que hi ha en una sola aula i la influència terriblement enorme que exerceix el professor o professora dins d'aquesta. La mestra és la primera que pot proporcionar aquest canvi. Com? Els primers ingredients són positivisme, motivació i esforç, molts kg d'esforç i constància. i paciència. I creure. Creure en el canvi. I si la mestra de la pel·lícula ho aconsegueix no és pels efectes de Hollywood, ni molt menys, perquè la història està basada en fets reals, el que vol dir que ha existit una figura igual que la de la mestra, que la dels alumnes, que la del context, de la pel·lícula a la vida rea.. 

No pots arribar el primer dia a una classe d'aquesta diversitat i complexitat i deixar anar continguts sobre literatura, sobre Homer, per exemple. No podran relacionar-los amb la seva vida real, amb els seus continguts previs, no atribuiran cap mena de funcionalitat ja que pel seu estil de vida, allò és superflu, no els arriva, no els motiva en absolut, tenen altres coses molt més bàsiques de les que preocupar-se: no barallar-se amb la família, aguantar maltractaments del pare, veure com tirotegen a un amic, baralles entre bandes, fora i dins la classe, etc. 

La professora busca recursos que puguin ser del seu interès, i mica en mica es va guanyant la seva confiança i respecte. En els primers dies de classe, a partir d'una caricatura que un company fa d'un altre company sorgeix el tema del racisme, de les caricatures que els nazis feien sobre els jueus, de l'Holocaust. Els ho explica, i fins i tot els porta al Museu de la Tolerància on tots queden molt tocats, ja que desconeixen per complet aquella època i tots aquells fets. Els alumnes comencen a estar interessats en alguna cosa, així que la mestra ho aprofita i els fa llegir El diari d'Ana Frank, ja que la protagonista també és jove, com ells. És tanta la fascinació que senten que decideixen recaptar diners per fer venir a l'institut l'amiga que va amagar la família de l'Ana Frank i que encara és viva. Fan escrits i l'hi envien, exterioritzant tots els sentiments que han sentit llegint aquella història. Aconsegueixen que la dona, ja gran, els faci una visita i la seva xerrada els commociona moltíssim. També, la professora organitza un sopar amb quatre supervivents de l'Holocaust i tots els seus alumnes, els quals conversen i s'emocionen amb les seves narracions. I és que no només s'apren a l'aula amb llibres, sinó també estant en contacte amb altres persones, sortint al carrer, visitant carrers, museus, etc.

A més a més, al llarg del curs la professora els ha demanat que quan se sentin còmodes vagin escribint en un diari sobre coses passades, presents o futures, bones o dolentes i que si volen, ella ho podrà llegir, o no. I així és com passen dos anys en què aquells alumnes tan conflictius en un inici són la classe més cohesionada i la que ha tingut més avenços a nivell acadèmic i afectiu. Els alumnes s'han obert amb els altres companys, han deixat de banda el color de pell, la religió i les bandes i s'han vist com a simples persones, gràcies al treball intens i persuasiu que la mestra ha fet. S'hi ha volcat totalment, fins i tot ha hagut de treballar en dos treballs a temps parcials per pagar excurions, llibres, sopars, etc., als alumnes, perquè el centre no l'hi concedia. Al final de la pel·lícula, la mestra decideix publicar tots els diaris dels alumnes sota el títol "Freedom writers", nom el qual també és el títol original de la pel·lícula, en anglès. Escriptors per la llibertat. Impossible descriure-ho millor. La dona professora de la vida real té fins i tot una fundació sota aquest mateix nom en la qual aconsella a altres mestres, fa activitats, dóna recursos, etc., per ajudar a la societat a integrar tots els estudiants en el món educatiu, siguin del context que siguin. Un clam a la igualtat d'oportunitats, a la justícia, a la possibilitat del canvi. Un exemple de com, amb perseverància pots aconseguir el que et proposis més enllà de les milers de dificultats que et creuaràs pel camí,

Convertir l'escola en un ambient on les necessitats dels alumnes els motivin a aprendre a través del que ells expressin.

Una lliçó pedagògica, una lliçó de vida.