escola inclusiva dins un sistema neoliberal?

Les escoles són el reflex de la societat en què vivim. Per tant, si pretenem que una escola sigui inclusiva, que tothom tingui lloc i tothom sigui tractat de la mateixa manera més enllà de qualsevol distinció, primer haurem de fixar-nos en si la societat ho és, d’inclusiva. Dit amb altres paraules, les polítiques socials fan que tothom tingui les mateixes oportunitats i que no es discrimini a cap ciutadà per qüestions socials, econòmiques, polítiques o del que sigui? Si fem un cop d’ull al nostre voltant, a la ciutat de Barcelona, per exemple, ens adonem ràpidament de les desigualtats socials, cada cop més accentuades, presents avui en dia. Només pel nom dels barris ens fem una idea del tipus de població que resideix i dels recursos econòmics que tenen. Anant a casos extrems, és el mateix una escola del Raval que de Sant Gervasi? Algun polític que s’ha omplert la boca amb paraules com inclusió, educació per a tots, equitat, igualtat d’oportunitats, etc., s’ha passejat pels barris de la ciutat i ha contrastat les dues realitats? Ho dubto. La societat d’avui pateix cada cop més desigualtats, els rics tenen més i els pobres tenen cada cop menys. Les escoles se’n ressenteixen, és obvi, i els nens i nenes ho pateixen, és clar. La majoria dels nens i nenes d’una escola qualsevol del Raval tenen moltes probabilitats de ser immigrants, ja que la taxa d’immigració d’aquesta zona és elevada, i a més coincideix el fet que és un dels barris amb més marginalitat de la ciutat. Així doncs, les famílies d’aquests nens i nenes solen ser desestructurades i aquests primers, estan, en molts casos, en risc d’exclusió social. En canvi, si posem la mirada en una escola del barri de Sant Gervasi, per exemple, i que sigui igualment pública, el tipus de família i, en conseqüència, d’estudiants, és totalment diferent. Estem parlant de classes benestants on els nens i nenes tenen totes les necessitats cobertes, es poden permetre el luxe de pagar-se el menjador, de fer extraescolars, etc. Mentre que la majoria de nens i nenes de barris més marginals, ni tan sols es veuen capacitats per fer els deures perquè viuen amb la por al cos a causa de la situació familiar que tenen. No saben ni si tindran un plat a taula quan arribin de l’escola o si els seus pares començaran una baralla davant seu.

En definitiva, el que volem dir és que, amb les polítiques neoliberals que ens governen, les desigualtats socials van en augment i no es fa res per canviar la situació, eus al contrari, llavors, com es pot predicar una escola inclusiva sota un context ple de desigualtats i exclusió, com és el del capitalisme més salvatge i el neoliberalisme? Aquestes doctrines només fan que eixamplar les injustícies, que donar importància extrema al diner i al poder i, per tant, dividir tots els aspectes de la societat segons el poder adquisitiu de les persones, incloent l’escola.

tots necessitem un campió

http://www.ted.com/talks/lang/es/rita_pierson_every_kid_needs_a_champion.html?source=facebook#.UbBIia2jeYZ.facebook

"Así que lo maestros somos grandes actores y actrices, que venimos a trabajar aun cuando no tenemos ganas, y obedecemos a una política sin sentido, pero seguimos enseñando. Enseñamos porque es lo que hacemos. La enseñanza y el aprendizaje deben traer alegrías. Qué tan poderoso sería nuestro mundo si tuviéramos niños que no temieran asumir riesgos, que no tuvieran miedo de pensar, y que tuviesen un campeón? Cada niño merece tener un campeón! Un adulto que nunca dejara de creer en ellos, que entienda el poder de la conexión, y que les insista en que llegarán a ser lo mejor que puedan llegar a ser. ¿Es difícil este trabajo? Les apuesto que sí, pero no es imposible. Podemos hacerlo, somos educadores. Nacimos para marcar la diferencia."

inspiracions I

Un poema...

Son el invento más conmovedor del mundo,
el más fuerte y un poco temible,
porque se agarran a la vida,
quieren estar incondicionalmente a su servicio
y serle fiel en cada juego que se exige de ellos,
por más cruel que sea.
Con la misma habilidad esquivan los tiros de los asesinos
en las fabelas brasileñas
y eligen en el supermercado su helado preferido;
con la misma presencia de ánimo prometen a sus amos
que producirán aún más tejas de barro insalubre, caliente,
y dan las gracias a sus padres por su nuevo modelo de Barbie
tan completo y cursi
y por eso hasta podríamos reprocharles un poco de hipocresía,
si no supiéramos que no son más que sus
tremendas ganas de vivir
lo que los hace tan fuertes
que ningún poder es capaz de arrancarlos del mundo,
y este también podría ser el máximo reproche
si no fueran los únicos, y sin ellos el vacío,
como antes del principio del mundo.

Alohd Ihan

Contrastos. Tot i que no em sento capacitada per jutjar nens d'indrets llunyans, simplement perquè no conec les seves realitats i escrigués el que escrigués mancaria de realisme i de tot. Com puc fer-me a la idea del que poden arribar a sentir nens i nenes de Bangla-Desh, per exemple, tancats en fàbriques durant hores seguides i en condicions pèssimes elaborant pilotes, bambes o peces de roba per altres nens occidentals? O de nenes nigerianes que no van a l'escola perquè han de passar-se el matí carregant garrafes d'aigua i omplir-les al riu més proper que està a 10 km? O nens jugant a futbol descalços enmig de les favel·les brasileres? O nens i nenes de només 5 anys fent de pastors i conduint ramats pels deserts andins? O simplement nens i nenes catalans famílies dels quals no poden alimentar-los adequadament ni pagar l'habitatge on viuen ni recolzar els fills amb els deures escolars. Mil històries diferents. Nens. Nenes. Infants. Desvalguts però lluitadors, aferrats a la vida. El futur. El millor invent de la humanitat...

~ ~ ~

...i una pel·lícula. Diarios de la calle. D'una professora que creu en el canvi. Una classe de 20 alumnes d'un barri de Califòrnia, Estats Units, procedents de diferents països, fills de segones i terceres generacions d'immigrants, de cultures diferents, de "tribus" i bandes diferents, fins i tot oposades. Adolescents sense cap motivació per l'escola i els estudis, joves "del carrer", els anomenats conflictius, de famílies desestructurades. Joves que saben quan surten de casa però no si tornaran. Context socioeconòmic i familiar difícil, embolics i conflictes com a plat del dia, tirotejos, desconfiança entre els uns i els altres, irrespectusos...Què facil és descriure aquests col·lectius, n'hem sentit moltes vegades a parlar, a sociòlegs, a educadors, a estadístics, fins i tot a polítics. Però què complicat oferir-los un context menys hostil, trobar solucions, donar-los respostes, arribar al seu terreny. Ajudar-los i ajudar a la societat, també. 

Doncs bé, la pel·lícula és un exemple del poder que hi ha en una sola aula i la influència terriblement enorme que exerceix el professor o professora dins d'aquesta. La mestra és la primera que pot proporcionar aquest canvi. Com? Els primers ingredients són positivisme, motivació i esforç, molts kg d'esforç i constància. i paciència. I creure. Creure en el canvi. I si la mestra de la pel·lícula ho aconsegueix no és pels efectes de Hollywood, ni molt menys, perquè la història està basada en fets reals, el que vol dir que ha existit una figura igual que la de la mestra, que la dels alumnes, que la del context, de la pel·lícula a la vida rea.. 

No pots arribar el primer dia a una classe d'aquesta diversitat i complexitat i deixar anar continguts sobre literatura, sobre Homer, per exemple. No podran relacionar-los amb la seva vida real, amb els seus continguts previs, no atribuiran cap mena de funcionalitat ja que pel seu estil de vida, allò és superflu, no els arriva, no els motiva en absolut, tenen altres coses molt més bàsiques de les que preocupar-se: no barallar-se amb la família, aguantar maltractaments del pare, veure com tirotegen a un amic, baralles entre bandes, fora i dins la classe, etc. 

La professora busca recursos que puguin ser del seu interès, i mica en mica es va guanyant la seva confiança i respecte. En els primers dies de classe, a partir d'una caricatura que un company fa d'un altre company sorgeix el tema del racisme, de les caricatures que els nazis feien sobre els jueus, de l'Holocaust. Els ho explica, i fins i tot els porta al Museu de la Tolerància on tots queden molt tocats, ja que desconeixen per complet aquella època i tots aquells fets. Els alumnes comencen a estar interessats en alguna cosa, així que la mestra ho aprofita i els fa llegir El diari d'Ana Frank, ja que la protagonista també és jove, com ells. És tanta la fascinació que senten que decideixen recaptar diners per fer venir a l'institut l'amiga que va amagar la família de l'Ana Frank i que encara és viva. Fan escrits i l'hi envien, exterioritzant tots els sentiments que han sentit llegint aquella història. Aconsegueixen que la dona, ja gran, els faci una visita i la seva xerrada els commociona moltíssim. També, la professora organitza un sopar amb quatre supervivents de l'Holocaust i tots els seus alumnes, els quals conversen i s'emocionen amb les seves narracions. I és que no només s'apren a l'aula amb llibres, sinó també estant en contacte amb altres persones, sortint al carrer, visitant carrers, museus, etc.

A més a més, al llarg del curs la professora els ha demanat que quan se sentin còmodes vagin escribint en un diari sobre coses passades, presents o futures, bones o dolentes i que si volen, ella ho podrà llegir, o no. I així és com passen dos anys en què aquells alumnes tan conflictius en un inici són la classe més cohesionada i la que ha tingut més avenços a nivell acadèmic i afectiu. Els alumnes s'han obert amb els altres companys, han deixat de banda el color de pell, la religió i les bandes i s'han vist com a simples persones, gràcies al treball intens i persuasiu que la mestra ha fet. S'hi ha volcat totalment, fins i tot ha hagut de treballar en dos treballs a temps parcials per pagar excurions, llibres, sopars, etc., als alumnes, perquè el centre no l'hi concedia. Al final de la pel·lícula, la mestra decideix publicar tots els diaris dels alumnes sota el títol "Freedom writers", nom el qual també és el títol original de la pel·lícula, en anglès. Escriptors per la llibertat. Impossible descriure-ho millor. La dona professora de la vida real té fins i tot una fundació sota aquest mateix nom en la qual aconsella a altres mestres, fa activitats, dóna recursos, etc., per ajudar a la societat a integrar tots els estudiants en el món educatiu, siguin del context que siguin. Un clam a la igualtat d'oportunitats, a la justícia, a la possibilitat del canvi. Un exemple de com, amb perseverància pots aconseguir el que et proposis més enllà de les milers de dificultats que et creuaràs pel camí,

Convertir l'escola en un ambient on les necessitats dels alumnes els motivin a aprendre a través del que ells expressin.

Una lliçó pedagògica, una lliçó de vida. 

universitat I

"-Don José Luis, ¿qué requisitos son necesarios para ser un buen maestro?- pregunta TT, con
sincera curiosidad, y tal vez, con el grato recuerdo de algún profesor en su corazón.
- Desde mi ahora, veo cinco ingredientes fundamentales en mi receta del maestro integral:
En primer lugar, amarse a sí mismo. No se puede ayudar a otro incondicionalmente sin haber conquistado esta necesidad interior. Tenderíamos, sin ser conscientes de ello, a utilizar al otro para que hiciese la conquista por nosotros; el “victimismo” sería una tentación constante, y tarde o temprano, sentiríamos el mordisco de la decepción, al no poder darnos la otra persona lo que le demandamos.
Segundo: Amar a la vida sin reservas. ¿Cómo puedo preparar para la vida si no la quiero…?.
Sentirla como un misterio a desvelar, como una oportunidad para crear, como un camino hacia el corazón del otro, como un espejo de mi propia belleza interior…
Tercero: Amar también sin reservas a la persona que pretendemos enseñar. 
Cuarto: Provocarla. Este paso es imprescindible si queremos ser matrona de los potenciales que encierra el educando.
Quinto: Es el ingrediente que permite integrar todo lo anterior, se llama confianza. Esta es la base de la amistad junto con el amor. Un verdadero maestro, es amigo, en su sentido más profundo, de su alumno. Algunos compañeros tienen pavor a emplear esta palabra en el contexto educativo. Para mí, si no se atraviesa este puente, habrá siempre una zanja que impedirá una educación radical, en el sentido bello de la palabra. Este pensamiento camina a la par con la idea de que no se puede enseñar, si a la vez, no se está aprendiendo; lo cual implica ver al educando también como educador, y por lo tanto, como un igual. La amistad puede tomar infinitas expresiones, siempre habrá algunas, que lejos de menoscabar la autoridad del profesor, la reafirme."

Entre maestros. Carlos González

~ ~ ~ 

Si tots els dies fossin com les classes (bé, la classe) d'avui...no em faria res llevar-me d'hora i fer 40 minuts de metro i pujar més de 100 escales cada dia. Trobava a faltar estar atònita a una classe i no poder treure els ulls de la presentació de power point, dels moviments de la professora i no poder desconnectar les orelles de les seves paraules. Comença parlant de Ken Robinson, de canviar paradigmes (changing paradigms: http://www.youtube.com/watch?v=drADqeSSnFc ), del canvi en l'educació, de la figura d'un mestre com a docent i també com a orientador, sobretot aquest últim. Una figura que fins ara no l'havia sentida a parlar però que sempre l'havia tingut present inconscientment. Un mestre ha de saber explicar matèria però també orientar, ajudar, guiar, acompanyar cada un dels seus alumnes, conèixer-los, sentir-los, estimar-los. A cada un dels 25 alumnes. De fet, és el més important, i a opinió meva, és una habilitat innata que dubto que es pugui adquirir a qualsevol facultat d'educació, el fet de tenir una sensibilitat màgica amb tots ells. Espais per a la reflexió, paraules com empowerment, proactiu o orientació han fet de la classe d'avui una autèntica joia digna d'assistir. 
A més, coincidint amb les Jornades Mundet han fet que fos un dia encara més rodó d'universitat. Tallers, xerrades, dinàmiques lingüístiques, intercanvi de llibres i roba i poemes, concerts, música, universitaris...vida universitària. Que mica en mica em va agradant més, igual que la gent. Mica en mica... 

comencem a caminar

 P3, P4 i P5. La Suïssa

1r i 2n

3r, 4t, 5è i 6è

 La meva escola.

No puc començar d'altra manera aquest espai que parlant de la meva base. Tot el que escrigui a partir d'ara tindrà més o menys influència el que vaig viure en aquests edificis envoltada de gent meravellós que m'ha modelat i ha fet, en part, que sigui qui sóc avui en dia. Com vull parlar sobre educació sense mirar enrere i pensar en la que vaig rebre jo? Només girant el cap puc continuar caminant.

Així doncs, veient que la cosa va en serio, que la meva passió és l'educació, no em puc estar d'encetar aquest racó on m'explaiaré amb tot de pensaments, frases, teories, curiositats i sensacions sobre aquest tema tan fascinant i en el qual estic immersa estudiant la carrera d'Educació Primària. 

No fa gaire que m'he adonat realment que és això el que m'omple, que he entès el motiu pel qual necessito llegir llibres d'educació, assistir a cursos, xerrades, buscar informació per internet, fer voluntariats...que no és altre que el d'omplir la motivació per aquest món i que no m'aporta la carrera. O no ho fa tant com hagués esperat. Ara entenc perquè sento tanta impotència davant la gent de la classe, perquè sóc molt, molt exigent amb aquesta tasca de mestre i si no percebo les qualitats del que jo considero un bon mestre, em frustro. Ara m'adono de quant d'important és per a mi l'educació.

Aquest serà el lloc on quedaran reflectits els meus pensaments des d'ara mateix fins els pròxims anys, amb la intenció de veure els avenços, els retrocessos o el que sigui amb el pas del temps en la meva formació més enllà de la carrera.