Com ensenyar un nen a ser feliç?

1. Cultiva les emocions
Escoltar-los, sense negar, minimitzar o culpar-los. Evitar dir frases com "no entenc per què et poses així" o "això són tonteries".
Proporcionar vocabulari emocional per a que sàpiguen el nom del que estan sentint.

2. Relacions positives

3. Estableix i aconsegueix metes
Elogiar de forma selectiva el seu esforç. No sempre poden guanyar, ensenyar què suposa perdre i la seva frustració.

4. Ensenya-li a fluir
Saber concentrar-se i fluir. Ajuda'l a desenvolupar el silenci i la capacitat d'estar amb si mateix sense interrupció.

5. Dóna sentit al que fa
Fer-li veure i sentir que forma part d'alguna cosa més gran.

Per a mi l'educació...

Hi ha una frase que algú va escriure fa temps que diu el següent: “L’educació no és omplir el cubell, sinó encendre el foc”. Podria resumir amb aquestes paraules com veig jo l’educació, ja que hi coincideixo totalment. I irònicament, és el contrari que s’ha vingut fent des de fa molts anys: el mestre té tot el poder i coneixement i el diposita en els alumnes, com si aquests no en tinguessin cap, fossin “buits” i calgués “vomitar-los” tot. Així és com va néixer l’educació moderna, al segle XIX, on s’educaven els nens i nenes tots per igual per poder incorporar-se a les fàbriques. Els alumnes no tenien gaires opcions d’intervenir i expressar-se, sinó que havien d’escoltar i creure tot el que els deien els adults, els mestres, comportar-se bé i demostrar d’alguna manera que havien entès els continguts ensenyats. Estic escrivint en passat, però sota el meu punt de vista podria escriure el mateix utilitzant verbs en present, perquè en la majoria de casos, se segueix pensant i actuant així. Per què tants de nens i nenes no els agrada anar a l’escola (només per veure els seus companys/-es), s’avorreixen i quan finalitzen els estudis als 16 o 18 anys no tenen la més remota idea de què els agrada i què no i què els motiva per estudiar a la universitat o fer en el món laboral? La majoria estan perduts i desmotivats. I l’educació és la causa.

Fa anys que m’interessa el món de l’educació i que sento que alguna cosa falla en aquest sistema, sento que cal canviar algunes coses. He llegit molts llibres sobre el tema, mirat documentals, etc., i encara em queda molt per aprendre, però tinc una idea sobre com concebo jo l’educació i com haurien de ser els mestres per tal que tot funcionés millor. Ens fa falta una educació més holística, més humanitzada, ja que actualment la majoria del que es transmet a les escoles són conceptes, coneixements molt teòrics que queden desconnectats de la vida real dels nens i nenes i per això s’avorreixen. A més, com pretenem que un sol mestre estigui pendent de 25 alumnes, i tots ells amb motivacions i ritmes diferents? Quina és la solució? El que s’ha fet fins ara és tractar d’homogeneïtzar tots els alumnes, fer que tots siguin iguals, i si hi ha algú que va més lent, prendre mesures de reforç, medicar-lo o el que sigui, per tal que no destorbi el ritme “normal”. Com pot això ser possible? Les necessitats dels nens i nenes no estan sent ateses de cap de les maneres, estem matant la seva curiositat i ganes d’aprendre, estem apagant els focs, en canvi d’encendre’ls. Això precisament és el que haurien de fer els mestres: encendre els focs, mantenir-los vius, guiar els nens i nenes a que descobreixin la vida, però també qui són, què volen, què els agrada i què no.

Ara bé, com pot un mestre fer tot això, fer aquesta tasca tan complicada? No tinc tota la resposta, però sí els primers passos, i per a mi són que un mestre primer ha de treballar-se a si mateix, com a persona primer, i després com a professional. Ell o ella ha de saber qui és, autoconèixer-se, saber què li apassiona, què vol o que no vol, què sent, quins són els seus somnis, cap a on vol anar. I tenir la vocació per transmetre-ho a nens i nenes. Ha d’estar connectat amb si mateix per poder connectar amb els nens i nenes, estimar-se per poder estimar i ajudar-los a ser feliços. Ha de ser molt altruista, pacient, humil, curiós, dinàmic, i la llista no acabaria. Ha de ser moltes coses! Ha de ser un exemple!

Per a mi ser mestre és la tasca més difícil i important de la societat, i m’entristeix molt veure com està de desvaloritzada. Ho veig en la gent de la meva universitat, ja que no sento que la majoria de gent estigui realment motivada per fer una tasca així, no en són ni conscients; ho veig en les assignatures que tenim, totalment desfasades i gens útils, que només perpetuen un sistema educatiu caducat, només aprenem a com transmetre conceptes. En dos anys i mig de carrera no he après gairebé res, tot ha estat tan superflu, tants coneixements que acabaré oblidant, sense importància... Sempre penso que m’he instruït fora de la universitat, llegint, o mirant documentals, o estant en contacte amb nens i nenes del meu esplai, per exemple.

Com deia, jo concebo l’educació holísticament, és a dir, on s’ha de treballar no només cap, sinó cos i ànima (emocions). Ara està molt de moda l’educació emocional, i la veritat és que no puc opinar perquè no he vist cap escola aplicant això, només ho he sentit, però ja és un pas. Jo porto un parell d’anys fent activitats d’autoconeixement, en grup i pel meu compte, i cada cop estic més segura que això és la clau per després transmetre-ho als demés, als nens i nenes en aquest cas. Ajudar-los a que siguin feliços, per a mi aquesta és la finalitat de l’educació, i no ajudar-los a que tinguin un bon lloc de treball i guanyin diners i només així aconsegueixin la felicitat, perquè només fent el que realment t’apassiona (que s’aconsegueix coneixent-te) pots ser feliç.

Amb tot això, no és d’estranyar que per a mi les escoles convencionals, públiques o provades, no les consideri com el model on jo em vull involucrar i on em veig en uns anys. No seria feliç. De moment a les escoles convencionals he après més coses que NO vull fer que no pas al contrari. Així que en les pràctiques que demà comencen no tinc gaires expectatives, no sé què em trobaré, com seran els mestres ni res, però potser alguna cosa en puc extreure, i també veure allò que no m’agrada o no vull fer. Sé que La Maquinista és una escola un pèl diferent, que segueix el currículum però amb una metodologia més oberta, així que potser és el punt mig al que hi ha fins ara i el que és la meva idea d’educació. Sempre es poden aprendre coses, així que la meva actitud serà molt oberta i amb ganes d’incorporar més eines a la meva motxilla de mestre. També espero compartir punts de vista sobre educació amb la mestra i poder enriquir-nos mútuament, que m’expliqui les dificultats, el que li agradaria, el que voldria que fos d’una altra manera, etc. I agafar més i més experiència amb els nens i nenes, que al cap i a la fi és el més important. Jo aportaré l’experiència que tinc al haver estat en contacte amb nens i també les meves idees abans esmentades, compartir punts de vista amb qui pugui.

M’imagino treballant com a mestra en una escola molt diferent a les que he estat i vist fins ara, una escola amb molts espais diferents, on es respectin tots els ritmes dels nens i nenes, en què les persones siguin més important que el currículum, on cadascú faci allò que senti i que els mestres guiïn i no deixin que el foc s’apagui, amb activitats que facin créixer no només el cap (llengua, matemàtiques, ciència...), sinó també les emocions i el cos (activitats més físiques que ens facin sentir vius). Tinc molts anys per pensar com fer tot això, per visitar centres que segueixin aquesta filosofia i aprendre, ja que sé perfectament que arreu del món hi ha moltes iniciatives així i que van molt bé, per tant, no deixar que els meus ideals s’apaguin com molts mestres fan apagar els dels nens i nenes, i anar cap a una educació més humana, condició sine qua non per fer un món més humà i millor. 

As a future teacher..in my future school

Idees que he anat recollint durant anys, per tenir-les plasmades i que no s'esborrin mai, per un futur. I anar completant la llista...

Idees de continguts:
- Passar documentals i pel·lícules de caire social amb missatge transformador.
- Explicar una història/conte/llegenda amb moralitat cada matí.
- Fer cada dia una llista de paraules noves.
- Fer moooooltes sortides.
- Fer projectes semblants a la pel·lícula "Cadena de favores".
- Fer moltes redaccions (des de la pròpia experiència, sentiments, opinions, etc., amb l'objectiu d'exterioritzar.
- Explicar continguts mitjançant els meus viatges (ensenyar fotos, vídeos...).
- Cursos de cuina "sana".
- Ballar cada matí
- Fer ioga cada matí
- "Meditar" després de dinar.
- Setmana de l'esport cada trimestre
- Dia de la música cada mes: preparar cançons i danses i mostrar-ho a la resta de l'escola.
- "Read-Pass" (llibre passaport): préstec de llibres imitant l'estampació en un passaport.
- Celebrar tradicions d'altres països.
- Cada alumne ha de fer un perfil (descripció física, hobbies, habilitats...) i penjar-lo per la classe. "Dedicar" una setmana del curs a cada alumne i també a personatges cèlebres.
- Storytelling grandpa: els avis vénen a explicar històries.
- Cuidar un hort
- Fer experiment dels dos pots amb plantes: a un li dius paraules maques i d'afectivitat i a l'altre de despreci. Veure els resultats i treure conclusions.

Idees d'espais:
- Espais d'aprenentatge:
       - Espai de ciència
       - Espai de literatura
       - Espai de moviment, teatre i dansa
       - Espai artístic
       - Espai musical
       - Espai de geografia
       - Espai de matemàtiques
       - Espai de llengües
        (...)
- Entorn natural però no gaire aïllat.
- Casa gran de fusta amb moltes sales, cuina pròpia.

Idees més d'ideologia i metodològiques: 
- No alabar els nens per mèrits (resultats, bones notes) sinó per l'esforç que hi posen.
- Educació emocional com a eix vertebrador de tot.
- Objectius: Ser feliç (saber d'on vinc, qui sóc i on vull anar).
 - No tolerar CAP insult/burla/despreci. Sempre intervenir i treballar-ho entre tots.
- No posar cap mena de qualificacions que propiciïn la competitivitat.
- Alumnes d'edats diferents barrejats.


Conclusions:
- Educar holísticament (part mental, emocional i física) per igual.

escola inclusiva dins un sistema neoliberal?

Les escoles són el reflex de la societat en què vivim. Per tant, si pretenem que una escola sigui inclusiva, que tothom tingui lloc i tothom sigui tractat de la mateixa manera més enllà de qualsevol distinció, primer haurem de fixar-nos en si la societat ho és, d’inclusiva. Dit amb altres paraules, les polítiques socials fan que tothom tingui les mateixes oportunitats i que no es discrimini a cap ciutadà per qüestions socials, econòmiques, polítiques o del que sigui? Si fem un cop d’ull al nostre voltant, a la ciutat de Barcelona, per exemple, ens adonem ràpidament de les desigualtats socials, cada cop més accentuades, presents avui en dia. Només pel nom dels barris ens fem una idea del tipus de població que resideix i dels recursos econòmics que tenen. Anant a casos extrems, és el mateix una escola del Raval que de Sant Gervasi? Algun polític que s’ha omplert la boca amb paraules com inclusió, educació per a tots, equitat, igualtat d’oportunitats, etc., s’ha passejat pels barris de la ciutat i ha contrastat les dues realitats? Ho dubto. La societat d’avui pateix cada cop més desigualtats, els rics tenen més i els pobres tenen cada cop menys. Les escoles se’n ressenteixen, és obvi, i els nens i nenes ho pateixen, és clar. La majoria dels nens i nenes d’una escola qualsevol del Raval tenen moltes probabilitats de ser immigrants, ja que la taxa d’immigració d’aquesta zona és elevada, i a més coincideix el fet que és un dels barris amb més marginalitat de la ciutat. Així doncs, les famílies d’aquests nens i nenes solen ser desestructurades i aquests primers, estan, en molts casos, en risc d’exclusió social. En canvi, si posem la mirada en una escola del barri de Sant Gervasi, per exemple, i que sigui igualment pública, el tipus de família i, en conseqüència, d’estudiants, és totalment diferent. Estem parlant de classes benestants on els nens i nenes tenen totes les necessitats cobertes, es poden permetre el luxe de pagar-se el menjador, de fer extraescolars, etc. Mentre que la majoria de nens i nenes de barris més marginals, ni tan sols es veuen capacitats per fer els deures perquè viuen amb la por al cos a causa de la situació familiar que tenen. No saben ni si tindran un plat a taula quan arribin de l’escola o si els seus pares començaran una baralla davant seu.

En definitiva, el que volem dir és que, amb les polítiques neoliberals que ens governen, les desigualtats socials van en augment i no es fa res per canviar la situació, eus al contrari, llavors, com es pot predicar una escola inclusiva sota un context ple de desigualtats i exclusió, com és el del capitalisme més salvatge i el neoliberalisme? Aquestes doctrines només fan que eixamplar les injustícies, que donar importància extrema al diner i al poder i, per tant, dividir tots els aspectes de la societat segons el poder adquisitiu de les persones, incloent l’escola.

tots necessitem un campió

http://www.ted.com/talks/lang/es/rita_pierson_every_kid_needs_a_champion.html?source=facebook#.UbBIia2jeYZ.facebook

"Así que lo maestros somos grandes actores y actrices, que venimos a trabajar aun cuando no tenemos ganas, y obedecemos a una política sin sentido, pero seguimos enseñando. Enseñamos porque es lo que hacemos. La enseñanza y el aprendizaje deben traer alegrías. Qué tan poderoso sería nuestro mundo si tuviéramos niños que no temieran asumir riesgos, que no tuvieran miedo de pensar, y que tuviesen un campeón? Cada niño merece tener un campeón! Un adulto que nunca dejara de creer en ellos, que entienda el poder de la conexión, y que les insista en que llegarán a ser lo mejor que puedan llegar a ser. ¿Es difícil este trabajo? Les apuesto que sí, pero no es imposible. Podemos hacerlo, somos educadores. Nacimos para marcar la diferencia."

inspiracions I

Un poema...

Son el invento más conmovedor del mundo,
el más fuerte y un poco temible,
porque se agarran a la vida,
quieren estar incondicionalmente a su servicio
y serle fiel en cada juego que se exige de ellos,
por más cruel que sea.
Con la misma habilidad esquivan los tiros de los asesinos
en las fabelas brasileñas
y eligen en el supermercado su helado preferido;
con la misma presencia de ánimo prometen a sus amos
que producirán aún más tejas de barro insalubre, caliente,
y dan las gracias a sus padres por su nuevo modelo de Barbie
tan completo y cursi
y por eso hasta podríamos reprocharles un poco de hipocresía,
si no supiéramos que no son más que sus
tremendas ganas de vivir
lo que los hace tan fuertes
que ningún poder es capaz de arrancarlos del mundo,
y este también podría ser el máximo reproche
si no fueran los únicos, y sin ellos el vacío,
como antes del principio del mundo.

Alohd Ihan

Contrastos. Tot i que no em sento capacitada per jutjar nens d'indrets llunyans, simplement perquè no conec les seves realitats i escrigués el que escrigués mancaria de realisme i de tot. Com puc fer-me a la idea del que poden arribar a sentir nens i nenes de Bangla-Desh, per exemple, tancats en fàbriques durant hores seguides i en condicions pèssimes elaborant pilotes, bambes o peces de roba per altres nens occidentals? O de nenes nigerianes que no van a l'escola perquè han de passar-se el matí carregant garrafes d'aigua i omplir-les al riu més proper que està a 10 km? O nens jugant a futbol descalços enmig de les favel·les brasileres? O nens i nenes de només 5 anys fent de pastors i conduint ramats pels deserts andins? O simplement nens i nenes catalans famílies dels quals no poden alimentar-los adequadament ni pagar l'habitatge on viuen ni recolzar els fills amb els deures escolars. Mil històries diferents. Nens. Nenes. Infants. Desvalguts però lluitadors, aferrats a la vida. El futur. El millor invent de la humanitat...

~ ~ ~

...i una pel·lícula. Diarios de la calle. D'una professora que creu en el canvi. Una classe de 20 alumnes d'un barri de Califòrnia, Estats Units, procedents de diferents països, fills de segones i terceres generacions d'immigrants, de cultures diferents, de "tribus" i bandes diferents, fins i tot oposades. Adolescents sense cap motivació per l'escola i els estudis, joves "del carrer", els anomenats conflictius, de famílies desestructurades. Joves que saben quan surten de casa però no si tornaran. Context socioeconòmic i familiar difícil, embolics i conflictes com a plat del dia, tirotejos, desconfiança entre els uns i els altres, irrespectusos...Què facil és descriure aquests col·lectius, n'hem sentit moltes vegades a parlar, a sociòlegs, a educadors, a estadístics, fins i tot a polítics. Però què complicat oferir-los un context menys hostil, trobar solucions, donar-los respostes, arribar al seu terreny. Ajudar-los i ajudar a la societat, també. 

Doncs bé, la pel·lícula és un exemple del poder que hi ha en una sola aula i la influència terriblement enorme que exerceix el professor o professora dins d'aquesta. La mestra és la primera que pot proporcionar aquest canvi. Com? Els primers ingredients són positivisme, motivació i esforç, molts kg d'esforç i constància. i paciència. I creure. Creure en el canvi. I si la mestra de la pel·lícula ho aconsegueix no és pels efectes de Hollywood, ni molt menys, perquè la història està basada en fets reals, el que vol dir que ha existit una figura igual que la de la mestra, que la dels alumnes, que la del context, de la pel·lícula a la vida rea.. 

No pots arribar el primer dia a una classe d'aquesta diversitat i complexitat i deixar anar continguts sobre literatura, sobre Homer, per exemple. No podran relacionar-los amb la seva vida real, amb els seus continguts previs, no atribuiran cap mena de funcionalitat ja que pel seu estil de vida, allò és superflu, no els arriva, no els motiva en absolut, tenen altres coses molt més bàsiques de les que preocupar-se: no barallar-se amb la família, aguantar maltractaments del pare, veure com tirotegen a un amic, baralles entre bandes, fora i dins la classe, etc. 

La professora busca recursos que puguin ser del seu interès, i mica en mica es va guanyant la seva confiança i respecte. En els primers dies de classe, a partir d'una caricatura que un company fa d'un altre company sorgeix el tema del racisme, de les caricatures que els nazis feien sobre els jueus, de l'Holocaust. Els ho explica, i fins i tot els porta al Museu de la Tolerància on tots queden molt tocats, ja que desconeixen per complet aquella època i tots aquells fets. Els alumnes comencen a estar interessats en alguna cosa, així que la mestra ho aprofita i els fa llegir El diari d'Ana Frank, ja que la protagonista també és jove, com ells. És tanta la fascinació que senten que decideixen recaptar diners per fer venir a l'institut l'amiga que va amagar la família de l'Ana Frank i que encara és viva. Fan escrits i l'hi envien, exterioritzant tots els sentiments que han sentit llegint aquella història. Aconsegueixen que la dona, ja gran, els faci una visita i la seva xerrada els commociona moltíssim. També, la professora organitza un sopar amb quatre supervivents de l'Holocaust i tots els seus alumnes, els quals conversen i s'emocionen amb les seves narracions. I és que no només s'apren a l'aula amb llibres, sinó també estant en contacte amb altres persones, sortint al carrer, visitant carrers, museus, etc.

A més a més, al llarg del curs la professora els ha demanat que quan se sentin còmodes vagin escribint en un diari sobre coses passades, presents o futures, bones o dolentes i que si volen, ella ho podrà llegir, o no. I així és com passen dos anys en què aquells alumnes tan conflictius en un inici són la classe més cohesionada i la que ha tingut més avenços a nivell acadèmic i afectiu. Els alumnes s'han obert amb els altres companys, han deixat de banda el color de pell, la religió i les bandes i s'han vist com a simples persones, gràcies al treball intens i persuasiu que la mestra ha fet. S'hi ha volcat totalment, fins i tot ha hagut de treballar en dos treballs a temps parcials per pagar excurions, llibres, sopars, etc., als alumnes, perquè el centre no l'hi concedia. Al final de la pel·lícula, la mestra decideix publicar tots els diaris dels alumnes sota el títol "Freedom writers", nom el qual també és el títol original de la pel·lícula, en anglès. Escriptors per la llibertat. Impossible descriure-ho millor. La dona professora de la vida real té fins i tot una fundació sota aquest mateix nom en la qual aconsella a altres mestres, fa activitats, dóna recursos, etc., per ajudar a la societat a integrar tots els estudiants en el món educatiu, siguin del context que siguin. Un clam a la igualtat d'oportunitats, a la justícia, a la possibilitat del canvi. Un exemple de com, amb perseverància pots aconseguir el que et proposis més enllà de les milers de dificultats que et creuaràs pel camí,

Convertir l'escola en un ambient on les necessitats dels alumnes els motivin a aprendre a través del que ells expressin.

Una lliçó pedagògica, una lliçó de vida. 

universitat I

"-Don José Luis, ¿qué requisitos son necesarios para ser un buen maestro?- pregunta TT, con
sincera curiosidad, y tal vez, con el grato recuerdo de algún profesor en su corazón.
- Desde mi ahora, veo cinco ingredientes fundamentales en mi receta del maestro integral:
En primer lugar, amarse a sí mismo. No se puede ayudar a otro incondicionalmente sin haber conquistado esta necesidad interior. Tenderíamos, sin ser conscientes de ello, a utilizar al otro para que hiciese la conquista por nosotros; el “victimismo” sería una tentación constante, y tarde o temprano, sentiríamos el mordisco de la decepción, al no poder darnos la otra persona lo que le demandamos.
Segundo: Amar a la vida sin reservas. ¿Cómo puedo preparar para la vida si no la quiero…?.
Sentirla como un misterio a desvelar, como una oportunidad para crear, como un camino hacia el corazón del otro, como un espejo de mi propia belleza interior…
Tercero: Amar también sin reservas a la persona que pretendemos enseñar. 
Cuarto: Provocarla. Este paso es imprescindible si queremos ser matrona de los potenciales que encierra el educando.
Quinto: Es el ingrediente que permite integrar todo lo anterior, se llama confianza. Esta es la base de la amistad junto con el amor. Un verdadero maestro, es amigo, en su sentido más profundo, de su alumno. Algunos compañeros tienen pavor a emplear esta palabra en el contexto educativo. Para mí, si no se atraviesa este puente, habrá siempre una zanja que impedirá una educación radical, en el sentido bello de la palabra. Este pensamiento camina a la par con la idea de que no se puede enseñar, si a la vez, no se está aprendiendo; lo cual implica ver al educando también como educador, y por lo tanto, como un igual. La amistad puede tomar infinitas expresiones, siempre habrá algunas, que lejos de menoscabar la autoridad del profesor, la reafirme."

Entre maestros. Carlos González

~ ~ ~ 

Si tots els dies fossin com les classes (bé, la classe) d'avui...no em faria res llevar-me d'hora i fer 40 minuts de metro i pujar més de 100 escales cada dia. Trobava a faltar estar atònita a una classe i no poder treure els ulls de la presentació de power point, dels moviments de la professora i no poder desconnectar les orelles de les seves paraules. Comença parlant de Ken Robinson, de canviar paradigmes (changing paradigms: http://www.youtube.com/watch?v=drADqeSSnFc ), del canvi en l'educació, de la figura d'un mestre com a docent i també com a orientador, sobretot aquest últim. Una figura que fins ara no l'havia sentida a parlar però que sempre l'havia tingut present inconscientment. Un mestre ha de saber explicar matèria però també orientar, ajudar, guiar, acompanyar cada un dels seus alumnes, conèixer-los, sentir-los, estimar-los. A cada un dels 25 alumnes. De fet, és el més important, i a opinió meva, és una habilitat innata que dubto que es pugui adquirir a qualsevol facultat d'educació, el fet de tenir una sensibilitat màgica amb tots ells. Espais per a la reflexió, paraules com empowerment, proactiu o orientació han fet de la classe d'avui una autèntica joia digna d'assistir. 
A més, coincidint amb les Jornades Mundet han fet que fos un dia encara més rodó d'universitat. Tallers, xerrades, dinàmiques lingüístiques, intercanvi de llibres i roba i poemes, concerts, música, universitaris...vida universitària. Que mica en mica em va agradant més, igual que la gent. Mica en mica...