Hi ha una frase que algú va escriure fa temps que diu el següent:
“L’educació no és omplir el cubell, sinó encendre el foc”. Podria resumir amb
aquestes paraules com veig jo l’educació, ja que hi coincideixo totalment. I
irònicament, és el contrari que s’ha vingut fent des de fa molts anys: el
mestre té tot el poder i coneixement i el diposita en els alumnes, com si
aquests no en tinguessin cap, fossin “buits” i calgués “vomitar-los” tot. Així
és com va néixer l’educació moderna, al segle XIX, on s’educaven els nens i
nenes tots per igual per poder incorporar-se a les fàbriques. Els alumnes no
tenien gaires opcions d’intervenir i expressar-se, sinó que havien d’escoltar i
creure tot el que els deien els adults, els mestres, comportar-se bé i
demostrar d’alguna manera que havien entès els continguts ensenyats. Estic
escrivint en passat, però sota el meu punt de vista podria escriure el mateix
utilitzant verbs en present, perquè en la majoria de casos, se segueix pensant
i actuant així. Per què tants de nens i nenes no els agrada anar a l’escola
(només per veure els seus companys/-es), s’avorreixen i quan finalitzen els
estudis als 16 o 18 anys no tenen la més remota idea de què els agrada i què no
i què els motiva per estudiar a la universitat o fer en el món laboral? La
majoria estan perduts i desmotivats. I l’educació és la causa.
Fa anys que m’interessa el món de l’educació i que sento que alguna cosa
falla en aquest sistema, sento que cal canviar algunes coses. He llegit molts
llibres sobre el tema, mirat documentals, etc., i encara em queda molt per
aprendre, però tinc una idea sobre com concebo jo l’educació i com haurien de
ser els mestres per tal que tot funcionés millor. Ens fa falta una educació més
holística, més humanitzada, ja que actualment la majoria del que es transmet a
les escoles són conceptes, coneixements molt teòrics que queden desconnectats
de la vida real dels nens i nenes i per això s’avorreixen. A més, com pretenem
que un sol mestre estigui pendent de 25 alumnes, i tots ells amb motivacions i
ritmes diferents? Quina és la solució? El que s’ha fet fins ara és tractar
d’homogeneïtzar tots els alumnes, fer que tots siguin iguals, i si hi ha algú
que va més lent, prendre mesures de reforç, medicar-lo o el que sigui, per tal
que no destorbi el ritme “normal”. Com pot això ser possible? Les necessitats
dels nens i nenes no estan sent ateses de cap de les maneres, estem matant la
seva curiositat i ganes d’aprendre, estem apagant els focs, en canvi
d’encendre’ls. Això precisament és el que haurien de fer els mestres: encendre
els focs, mantenir-los vius, guiar els nens i nenes a que descobreixin la vida,
però també qui són, què volen, què els agrada i què no.
Ara bé, com pot un mestre fer tot això, fer aquesta tasca tan complicada?
No tinc tota la resposta, però sí els primers passos, i per a mi són que un
mestre primer ha de treballar-se a si mateix, com a persona primer, i després
com a professional. Ell o ella ha de saber qui és, autoconèixer-se, saber què
li apassiona, què vol o que no vol, què sent, quins són els seus somnis, cap a
on vol anar. I tenir la vocació per transmetre-ho a nens i nenes. Ha d’estar
connectat amb si mateix per poder connectar amb els nens i nenes, estimar-se
per poder estimar i ajudar-los a ser feliços. Ha de ser molt altruista,
pacient, humil, curiós, dinàmic, i la llista no acabaria. Ha de ser moltes
coses! Ha de ser un exemple!
Per a mi ser mestre és la tasca més difícil i important de la societat, i
m’entristeix molt veure com està de desvaloritzada. Ho veig en la gent de la
meva universitat, ja que no sento que la majoria de gent estigui realment
motivada per fer una tasca així, no en són ni conscients; ho veig en les
assignatures que tenim, totalment desfasades i gens útils, que només perpetuen
un sistema educatiu caducat, només aprenem a com transmetre conceptes. En dos
anys i mig de carrera no he après gairebé res, tot ha estat tan superflu, tants
coneixements que acabaré oblidant, sense importància... Sempre penso que m’he
instruït fora de la universitat, llegint, o mirant documentals, o estant en
contacte amb nens i nenes del meu esplai, per exemple.
Com deia, jo concebo l’educació holísticament, és a dir, on s’ha de
treballar no només cap, sinó cos i ànima (emocions). Ara està molt de moda
l’educació emocional, i la veritat és que no puc opinar perquè no he vist cap
escola aplicant això, només ho he sentit, però ja és un pas. Jo porto un parell
d’anys fent activitats d’autoconeixement, en grup i pel meu compte, i cada cop
estic més segura que això és la clau per després transmetre-ho als demés, als
nens i nenes en aquest cas. Ajudar-los a que siguin feliços, per a mi aquesta
és la finalitat de l’educació, i no ajudar-los a que tinguin un bon lloc de
treball i guanyin diners i només així aconsegueixin la felicitat, perquè només
fent el que realment t’apassiona (que s’aconsegueix coneixent-te) pots ser
feliç.
Amb tot això, no és d’estranyar que per a mi les escoles convencionals,
públiques o provades, no les consideri com el model on jo em vull involucrar i
on em veig en uns anys. No seria feliç. De moment a les escoles convencionals
he après més coses que NO vull fer que no pas al contrari. Així que en les
pràctiques que demà comencen no tinc gaires expectatives, no sé què em trobaré,
com seran els mestres ni res, però potser alguna cosa en puc extreure, i també
veure allò que no m’agrada o no vull fer. Sé que La Maquinista és una escola un
pèl diferent, que segueix el currículum però amb una metodologia més oberta,
així que potser és el punt mig al que hi ha fins ara i el que és la meva idea
d’educació. Sempre es poden aprendre coses, així que la meva actitud serà molt
oberta i amb ganes d’incorporar més eines a la meva motxilla de mestre. També
espero compartir punts de vista sobre educació amb la mestra i poder enriquir-nos
mútuament, que m’expliqui les dificultats, el que li agradaria, el que voldria
que fos d’una altra manera, etc. I agafar més i més experiència amb els nens i
nenes, que al cap i a la fi és el més important. Jo aportaré l’experiència que
tinc al haver estat en contacte amb nens i també les meves idees abans
esmentades, compartir punts de vista amb qui pugui.
M’imagino treballant com a mestra en una escola molt diferent a les que he
estat i vist fins ara, una escola amb molts espais diferents, on es respectin
tots els ritmes dels nens i nenes, en què les persones siguin més important que
el currículum, on cadascú faci allò que senti i que els mestres guiïn i no
deixin que el foc s’apagui, amb activitats que facin créixer no només el cap
(llengua, matemàtiques, ciència...), sinó també les emocions i el cos
(activitats més físiques que ens facin sentir vius). Tinc molts anys per pensar
com fer tot això, per visitar centres que segueixin aquesta filosofia i
aprendre, ja que sé perfectament que arreu del món hi ha moltes iniciatives
així i que van molt bé, per tant, no deixar que els meus ideals s’apaguin com
molts mestres fan apagar els dels nens i nenes, i anar cap a una educació més
humana, condició sine qua non per fer un món més humà i millor.
No comments:
Post a Comment